Anglès i català, cosins germans? (II)

Ja vam explicar en un article anterior que l’anglès i el català tenen coincidències fonètiques, morfològiques i lèxiques. És obvi que no pertanyen a la mateixa família lingüística i que per a una persona catalanoparlant és més fàcil aprendre llengües que provenen del llatí, com ara l’italià, el cors o el francès. Tanmateix, si partim dels nostres vuits sons vocàlics (la a, la vocal neutra, la e i la o obertes i tancades, la i i la u) podem ser capaços de pronunciar sense cap dificultat, alguns mots anglesos, com ara well o clock, amb la e oberta i la o oberta respectivament, i també pronunciar altres expressions angleses acabades en –er amb la nostra vocal neutra, com ara never o sister. D’aquesta manera, a l’hora de parlar anglès, no cal que pronunciem Barcelona a la manera castellana, sinó tal com ho fem en català, amb l’única excepció de la lletra erra, que té un so prou característic en anglès.

Hi ha uns altres mots anglesos que ens han arribat a través del castellà, com ara l’expressió junkie (drogoaddicte). Com que el so de la consonant fricativa postalveolar sonora, que correspon al de la jota anglesa i catalana, no existeix en castellà, el mot d’origen anglès ens ha arribat adaptat a l’ortografia castellana i, per tant, s’escriu i es pronuncia yonqui, quan, de fet, en català podríem pronunciar-ho perfectament com jonqui, que és, finalment, la forma que recull el centre de terminologia Termcat però que encara no apareix en el Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans.

Així, doncs, si voleu aprendre anglès, deixeu-vos anar lliurement amb la fonètica catalana. Feu servir tots els nostres sons vocàlics i no us acomplexeu a l’hora d’articular la nostra ela, la nostra jota, la nostra essa sonora, la nostra xeix.... Ben aviat us adonareu que haureu guanyat força fluïdesa en la pràctica de l’anglès. Come on!