Sambà

 

La capacitat expressiva de les llengües és infinita i ho podem comprovar any rere any amb la incorporació de nous termes que conformen una realitat canviant i, doncs, una llengua que sempre acompanya aquestes transformacions. És el que anomenem “neologisme”, que, segons la definició del Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans (DIEC) és una “unitat lèxica nova, formalment o semànticament, creada en una llengua per les pròpies regles de formació de mots o manllevada a una altra llengua.”  Com veiem, el procés de formació d’una nova paraula pot venir d’una simple addició d’un afix, com per exemple, els mots prehistòria i claustrofòbia; o bé per mots que els hem manvellat d’altres idiomes, majoritàriament de l’anglès, per raons òbvies, i que han estat incorporats al català, tot adaptant-los a la nostra gramàtica. Podem esmentar alguns dels exemples més recents: fitnes, gòspel o wifi.

De tota manera, el camí perquè un nou terme sigui acceptat i incorporat al nostre corpus lingüístic és llarg i complicat. Cal, primer, tenir en compte l’extensió i l’estabilitat en l’ús del terme. Durant els anys vuitanta i noranta, s’exigia des de molts sectors que incorporéssim els termes yuppie i perestroika. Òbviament, les institucions encarregades de gestionar l’acceptació dels neologismes esmentats van fer molt bé la seva feina.

Per últim, hi ha casos més divertits que, com a éssers humans imaginatius que som, ens hem inventat i els efectes en la normativa lexicogràfica no han anat més enllà d’un simple acudit. Fins i tot, se n’han fet alguns diccionaris. Parlem de les expressions pa amb torràquet (pa torrat amb tomàquet), comikaze (persona que explica acudits inoportuns tot i saber que això l’enfonsa socialment) i sambà (quan algú s’allunya fent passes a ritme brasiler).