La parla, encara 

El domini d’un idioma s’endevina fàcilment per la parla. Ja es poden tenir uns coneixement limitats de les regles gramaticals, que per articular bé els sons de la llengua, el premi a l’esforç per saber un idioma, resta garantit com a carta de presentació.  

Fixem-nos, precisament, en el llenguatge oral. En el cas del català central, hi ha dues generacions ben diferenciades: en la primera, que practica un català ben genuí, amb els sons vocàlics corresponents i una vocal neutra clara i nítida, juntament amb els pronoms febles escaients i ben col·locats, hi manca la formació acadèmica que impedeix d’escriure un català normatiu; en la segona, un cop superada amb més o menys dificultats, l’etapa de la immersió lingüística, s’assoleixen uns coneixements més que raonables en l’escriptura i s’abandona el lèxic prenormatiu tan característic dels nostres avis, com ara “bussón”, “tetxu” o “seguro”. Tanmateix, s’hi copsa un empobriment de la fonètica, amb una gairebé nul·la presència de la vocal neutra, i les estructures sintàctiques són cada cop més calcades del castellà. Les frases fetes amb prou feines es fan servir i només serveixen per fer humor, això sí, humor ben català. 

Els experts assenyalen que aquest empobriment del llenguatge s’esdevé en totes les llengües, amb uns estereotips alimentats pels mitjans de comunicació i les xarxes socials, que ens menen cap a una simplificació de les paraules, per tal d’estalviar espai i de contribuir a una comunicació més ràpida i eficaç. 

De simplificar el llenguatge, ja en tenim una llarga tradició els catalanoparlants. El nostre idioma deu ser l’únic de la família llatina que recull més d’un miler de mots d’una sola síl·laba. Només cal que recorrem les parts del nostre cos per saber que hi tenim més d’una desena de designacions amb un sol cop de veu, començant pel cap i acabant als peus.  

Aquest tret lingüístic tan singular es combina amb una riquesa fonètica i lèxica que no hem de deixar de transmetre a les noves generacions, si realment volem evitar que el català acabi sent una simple i graciosa curiositat dialectal.