Bon dia!

 

 

• Bon dia. 

• Bon dia, què vol prendre? 

• Un tallat, sisplau. 

• Amb llet natural o calenta? 

• Natural, gràcies. 

Tan natural com aquest diàleg que se suposa entre dos catalanoparlants en qualsevol indret dels territoris de parla catalana. De fet, el vaig mantenir amb una cambrera d’origen peruà en un restaurant de Sant Cugat.  Vaig començar amb un simple “Bon dia”. Tothom sap en quin idioma hauria continuat la conversa si jo l’hagués encetat amb un “Buenos días”. Doncs bé, aquesta salutació en castellà és la que utilitzen milers i milers de catalanoparlants quan es troben que el seu interlocutor té un aspecte físic d’unes altres latituds del planeta.  És un gest automàtic heretat d’uns costums de submissió lingüística que encara perduren i que ens fan prejutjar que és impossible que la població nouvinguda sàpiga la llengua pròpia de Catalunya. “No sap català” “Millor dir-ho en castellà i fora problemes”... són els missatges del nostre subconscient que determinen finalment que la llengua catalana és opcional, innecessària, prescindible...  

Segons dades del Servei Local de Català de Sant Cugat del Vallès, gairebé un miler de persones de l’estranger s’han inscrit el darrer any en cursos de català i en els darrers anys s’ha format mig miler de parelles lingüístiques per ajudar els nouvinguts a practicar la nostra llengua.  Tot això significa que els catalanoparlants tenim una gran responsabilitat  per obrir les nostres portes lingüístiques als centenars i centenars de nouvinguts que cada any s’interessen per la nostra llengua i que la volen aprendre i practicar a tot arreu. Només cal que els ajudem tot dient-los “bon dia”. No costa gens.