-

                                                             L’apòstrof de la dreta

Aquest article no va pas de les clàssiques regles gramaticals per apostrofar les paraules sinó per treure l’entrellat dels apòstrofs que acompanyen els verbs i els pronoms febles per la banda dreta, és a dir, al final de les paraules.

Sent conscients que quan apareix el concepte pronoms febles, brolla tímidament una suor freda del nostre cos, no és menys agreujada aquesta sensació a l’hora d’apostrofar aquests pronoms al final dels verbs.

D’entrada, cal tenir present dues regles bàsiques: d’una banda, no podem apostrofar mai entre dues consonants sinó que per força hi ha d’haver una vocal o bé una hac muda; i, de l’altra, cal que posem l’apòstrof al més a la dreta possible.

Cal remarcar que els pronoms febles només van darrere del verb quan aquest pren la forma de l’infinitiu, el gerundi i l’imperatiu. Així, doncs i com a exemples, tenim les formes següents: agafa’ls, anar-se’n, pren-te’l, venent-l’hi, mira’m, llança’t, veure’n, troba’ns, etc.

Tal com hem vist, l’apòstrof només el col·loquem entre consonant i vocal (o hac muda) i com més a la dreta millor. També deveu haver deduït que si el verb acaba en consonant i el pronom feble també comença en consonant, l’opció, doncs, és el guionet.

Esperem que aquest article us sigui d’utilitat a l’hora d’escriure correctament els apòstrofs. Cal conèixe’ls i comprendre’ls.

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

-
                                                              Anglès i català, cosins germans? D’entrada, l’anglès i el català són dos idiomes ben diferents. Si bé pertanyen a la família de llengües indoeuropees (on s’inclouen per exemple, l’alemany, el francès, el rus, el grec, el persa o l’urdu) l’anglès és de la branca germànica, on hi ha l’holandès, el frisó, el suec, el noruec, l’alemany i tants d’altres; i el català pertany a la branca llatina, on també hi ha l’espanyol, el portuguès, el sard, l’occità, l’italià, el romanès, etc. Tot i així, l’anglès és la llengua germànica que té més lèxic provinent del llatí, sobretot per la gran quantitat de mots d’origen francès ( i occità), com ara danger, ballet, restaurant, table, squirrel o judge. La causa principal és que des del segle IX fins al segle XIV,...
Més informació
-
                                               El català, mare de totes les llengües     L a nostra llengua disposa d’ una rica i variada llista de sons, amb mots o combinacions de mots que ens poden sonar a anglès, francès, italià, alemany, xinès, etc. Es tracta d’un joc lingüístic que pretén demostrar, humorísticament, que la sonoritat de diverses i variades llengües del món en el sistema fonològic català suposa que aquesta és la mare de totes les llengües.    A més d’un el deu resultar familiar aquest tipus de joc lingüístic. Els nostres pares i avis ja ens en regalaven un seguit de frases quan érem petits i de ben segur que us deu sonar la cançó de La Trinca, titulada El Senyor Ramon , que en més d’un vers, deixa anar combinacions de paraules que sonen a xinès o a rus.   Per si voleu recuperar algunes d’aquestes expres...
Més informació
-
                                               Anglès i català, cosins germans? (II) Ja vam explicar en un article anterior que l’anglès i el català tenen coincidències fonètiques, morfològiques i lèxiques. És obvi que no pertanyen a la mateixa família lingüística i que per a una persona catalanoparlant és més fàcil aprendre llengües que provenen del llatí, com ara l’italià, el cors o el francès. Tanmateix, si partim dels nostres vuits sons vocàlics (la a, la vocal neutra, la e i la o obertes i tancades, la i i la u) podem ser capaços de pronunciar sense cap dificultat, alguns mots anglesos, com ara well o clock, amb la e oberta i la o oberta respectivament, i també pronunciar altres expressions angleses acabades en –er amb la nostra vocal neutra, com ara never o sister. D’aquesta manera, a l’hora de parlar anglès, no cal que pronunciem Barcelona a ...
Més informació