-

                    Messi i Rossi no són l’imperfet de subjuntiu

                                (publicat a L’Heura digital 21, 8 de setembre de 2010)

Evidentment, aquestes dues llegendes del futbol i del motociclisme, de cognoms d’origen italià, no tenen res a veure amb les desinències de persona de l’imperfet de subjuntiu, però sembla que per influència del castellà, sovint creem nombrosos cognoms italians. Així, doncs, si voleu saber com es conjuga aquest temps verbal, continueu llegint aquest article.

ü L’imperfet de subjuntiu és un temps verbal que expressa una voluntat, un desig o una possibilitat i depèn d’un temps verbal principal en passat.

 

Mirem uns quants exemples:

 

El metge li va demanar que reposés una setmana. No volia que vinguessis tan aviat.

Ens van ordenar que els ensenyéssim el passaport.

 

També apareix en les oracions subordinades que depenen d’una oració principal en què el verb va en temps condicional. L’estructura, doncs, seria la següent:

 

Si + imperfet subjuntiu + condicional

 

Si dispossessis de més temps, podríem anar plegats a la platja.

 

   Si el temps verbal és compost també es manté la mateixa estructura i, per tant, hem d’evitar la construcció següent:

 

*Si haguessis disposat de més temps, haguéssim pogut anar plegats a la platja.

En aquest cas, en la segona frase s’ha substituït de manera errònia el temps condicional pel del plusquamperfet de subjuntiu. La forma correcta seria la següent:

 

Si haguessis disposat de més temps, hauríem pogut anar plegats a la platja.

Un cop hem vist el funcionament d’aquest temps verbal, fixem-nos, però, en l’ortografia i tornem a recordar els noms de les dues estrelles de l’esport.

 

ü L’imperfet de subjuntiu es caracteritza per tenir moltes esses i molts accents (ep! tots tancats). Posem-hi un exemple amb el verb parlar:

 

Jo parlés                          Nosaltres parléssim

 

Tu parlessis                      Vosaltres parléssiu

 

Ell parlés                          Ells parlessin

 

Fixem-nos que la primera i la tercera persona del singular acaben amb essa. Per analogia amb la resta de persones del singular i del plural o també, per influència del castellà, s’acostuma a afegir una i darrera de parlés. I així sentim “parlessi”, com si fos un cognom italià, com ara Messi o Rossi.

 

Mirem alguns fenòmens d’aquest tipus i la solució corresponent:

 

*Si ho haguessi vist, ara m’ho creuria à Si ho hagués vist, ara m’ho creuria

 

*Em va dir que vinguessi al matí à Em va dir que vingués al matí

 

*Encara que perdessi el partit, igualment seria campió à Encara que

perdés el partit, igualment seria campió

 

Fins aquí l’article d’aquest mes! Tinguem en compte, doncs, que parlessi, vinguessi, perdessi, Messi o Rossi són, com a mínim, formes d’un altre món que no tenen res a veure amb el nostre imperfet de subjuntiu!


Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

-
                                                              Anglès i català, cosins germans? D’entrada, l’anglès i el català són dos idiomes ben diferents. Si bé pertanyen a la família de llengües indoeuropees (on s’inclouen per exemple, l’alemany, el francès, el rus, el grec, el persa o l’urdu) l’anglès és de la branca germànica, on hi ha l’holandès, el frisó, el suec, el noruec, l’alemany i tants d’altres; i el català pertany a la branca llatina, on també hi ha l’espanyol, el portuguès, el sard, l’occità, l’italià, el romanès, etc. Tot i així, l’anglès és la llengua germànica que té més lèxic provinent del llatí, sobretot per la gran quantitat de mots d’origen francès ( i occità), com ara danger, ballet, restaurant, table, squirrel o judge. La causa principal és que des del segle IX fins al segle XIV,...
Més informació
-
                                               El català, mare de totes les llengües     L a nostra llengua disposa d’ una rica i variada llista de sons, amb mots o combinacions de mots que ens poden sonar a anglès, francès, italià, alemany, xinès, etc. Es tracta d’un joc lingüístic que pretén demostrar, humorísticament, que la sonoritat de diverses i variades llengües del món en el sistema fonològic català suposa que aquesta és la mare de totes les llengües.    A més d’un el deu resultar familiar aquest tipus de joc lingüístic. Els nostres pares i avis ja ens en regalaven un seguit de frases quan érem petits i de ben segur que us deu sonar la cançó de La Trinca, titulada El Senyor Ramon , que en més d’un vers, deixa anar combinacions de paraules que sonen a xinès o a rus.   Per si voleu recuperar algunes d’aquestes expres...
Més informació
-
                                               Anglès i català, cosins germans? (II) Ja vam explicar en un article anterior que l’anglès i el català tenen coincidències fonètiques, morfològiques i lèxiques. És obvi que no pertanyen a la mateixa família lingüística i que per a una persona catalanoparlant és més fàcil aprendre llengües que provenen del llatí, com ara l’italià, el cors o el francès. Tanmateix, si partim dels nostres vuits sons vocàlics (la a, la vocal neutra, la e i la o obertes i tancades, la i i la u) podem ser capaços de pronunciar sense cap dificultat, alguns mots anglesos, com ara well o clock, amb la e oberta i la o oberta respectivament, i també pronunciar altres expressions angleses acabades en –er amb la nostra vocal neutra, com ara never o sister. D’aquesta manera, a l’hora de parlar anglès, no cal que pronunciem Barcelona a ...
Més informació