Ja soc aquí

Els que tenim certa edat conservem en el nostre disc dur la mítica frase que va pronunciar el darrer president de la Generalitat republicana quan va tornar de l'exili: "ja soc aquí!".

Després de gairebé 45 anys d'aquestes tres paraules històriques, les noves generacions acostumen a dir "ja estic aquí". Han canviat el verb ser pel verb estar quan es refereixen a la

situació d'una persona o d'un objecte en un lloc. La pèrdua progressiva del sentit locatiu del verb ser o ésser ve donada, com en molts altres casos, per la influència del castellà. L'ús del verb ser com a sinònim de "tenir lloc" és la forma que hem d'utilitzar en català. De la mateixa manera que hem de dir "soc aquí", els francesos diuen "je suis ici"; els italians, "io sono qui"; els anglesos, "I am here" o els alemanys, "Ich bin da". És a dir, l'ús del verb ser en sentit locatiu és molt comú en moltes llengües del nostre entorn i, doncs, no ens ha de resultar estrany fer-ho servir.

És evident que també tenim el verb "estar" però l'ús que en fem és més restrictiu que el castellà. Podem ser en un lloc però ens hi podem estar un parell d'hores. Efectivament, el verb "estar" s'usa més en sentit temporal. Estar és no moure’s, no allunyar-se, d’un lloc, romandre-hi, durant un espai de temps més o menys llarg. També indica trobar-se, mantenir-se, per algun temps en una actitud, en un estat, en una condició, fent una cosa, com ara "estic malalt" o "estic trist" perquè potser demà estaré sa i content. Per això, també utilitzem les formes "és mort" o "és casat", perquè, sobretot en el primer exemple, morir no és un estat transitori i en el cas de ser una persona casada, se suposa tradicionalment, que el matrimoni és per sempre.

Així doncs, recuperem i mantinguem la forma locativa del verb ser. Diguem “on són les claus” i no pas “on estan les claus”; posem en els mapes “vostè és aquí” i no pas “vostè és aquí”. I quan ens referim a l’absència d’una persona fem servir sempre “no hi és”, en comptes de “no està”.