L’italià i el català, dues llengües ben avingudes 

 

Cada cop és més habitual que els parlants de llengües romàniques utilitzem l’anglès per comunicar-nos entre nosaltres. Quantes vegades hem sentit un italià que intentava dir-nos alguna cosa en anglès amb un clar accent macarrònic?  

Després de l’occità, la llengua romànica que s’assembla més al català, almenys pel que fa al lèxic, és l’italià. Segons alguns estudis duts a terme sobre analogies lèxiques, s’ha trobat que el català té coincidències amb l’italià d’un 87%, mentre que amb l’espanyol i el portuguès és d’un 85%. Lluny de considerar que l’italià té més semblances amb el francès que amb el nostre idioma, les similituds entre l’idioma transalpí i el català són tan evidents que en molts casos, no cal utilitzar una tercera llengua per comunicar-nos. Amb una mica d’intuïció i seguint el context d’una frase, un romà i un gironí es poden entendre parlant cadascú la seva llengua materna.  

És evident que no entrarem pas en qüestions ortogràfiques ni gramaticals. Cada llengua té les seves regles pròpies i ja hem d’assumir que, per molt que puguem entendre moltes paraules de l’italià, estudiar-ne la gramàtica és una tasca complexa. Centrant-nos, doncs, en el lèxic, de ben segur que mots italians, com ara farina, finestra, formaggio, donna, parlare, trovare o mangiare, ens resulten prou familiars. O també algunes frases de cançons italianes, que semblen ben bé extretes directament del català. Tenim, per exemple, “senza una donna” de Zucchero o “Io la coca-cola me la porto a scuola” de Vasco Rossi. I, a més, hi podríem afegir un llegendari programa d’humor que s’emetia per TV3 i que es deia “La cosa nostra”. 

També hi destaquem els italianismes, és a dir, aquells mots d’origen italià que els hem incorporat en el nostre vocabulari i que venen, sobretot, del camp de la música (piano, arpegi, batuta, mandolina...) o de la gastronomia (caneló, remolatxa, mortadel·la, orxata...)  Fins i tot, ens hem intercanviat dos mots: remuntada i sorpasso, que signifiquen més o menys el mateix, però un és d’origen català i s’utilitza a Itàlia, i l’altre és d’origen italià i el fem servir a casa nostra.  

Els ponts de contacte entre el català i l’italià són, doncs, nombrosos i ens demostra que no calen llengües intermediàries perquè un parlant d’italià aprengui el català ni a la inversa. Som veïns d’una riba mediterrània que hem compartit durant segles i els llaços lingüístics són més estrets del que ens pensem.