Vera primavera
La primavera se’ns en va sense a penes haver-la gaudit en tota la seva plenitud. Tot i el sentiment de nostàlgia que ens omple, els lletraferits més incondicionals hem aprofitat aquest període rar del temps per esbrinar i percaçar l’origen dels mots. Primavera és el mot escollit i té l’origen en el llatí uer-ueris, que significa, precisament, primavera, però en l’època dels romans, aquesta estació es perllongava unes setmanes més, raó per la qual, en algunes llengües, com ara l’espanyol, el portuguès o el romanès l’estiu l’anomenen amb l’arrel llatina uer-. Així, en portuguès es diu verao; en romanès, vara, i en espanyol, verano.
Per tal que quedés clara la ratlla que delimitava els dos períodes de l’any, es va optar per afegir el prefix prima- . D’aquesta manera, en català, en espanyol, en italià i en portuguès, fem servir la mateixa paraula per a aquesta estació de l’any.
Pel que fa a l’estiu, que ja treu el nas, l’origen del mot també l’hem d’anar a buscar en el llatí. Aestas significa estiu i té força relació amb el també mot llatí aestus, que vol dir simplement, calor. En francès ha derivat en été i en italià, en estate.
Quan acabi l’estiu, podrem tornar a pensar en la primavera perquè antigament i encara en alguns racons dels nostres dominis lingüístics, existeix una bonica expressió que hauríem de recuperar i que és sinònima de tardor: la primavera d’hivern.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada