Mida, cadenat i resoldre 

 

El llarg procés de normalització lingüística del català, començà, un cop superada la dictadura, en la presa de consciència que havíem de desfer-nos de certs mots del nostre vocabulari, els popularment anomenats “barbarismes”, que havíem integrat en el català prenormatiu i que ens resultaven del tot naturals fins aleshores. Termes com ara “huelga”, “bussón”, “tetxu” o “bocadillo” no escandalitzaven gaire, fora d’algun lletraferit, però ben aviat van anar desapareixent en favor de vaga, bústia, sostre i entrepà.  

Recordem que un barbarisme és un element lingüístic d’origen estranger que no es considera assimilat a la llengua pròpia. En el cas del català, queda clar que pràcticament la totalitat dels barbarismes venen del castellà per causes ben conegudes. Però també és rellevant referir-nos a alguns barbarismes d’una altra llengua propera, com el francès. Com a exemple més paradigmàtic, tenim el mot “guixeta”, del tot incorrecte.  

Tornant al procés de normalització lingüística, en una primera etapa, els esforços es van centrar bàsicament en el lèxic i, així, amb el pas dels anys, vam anar esborrant un bon grapat de castellanismes. N’hi ha uns quants, però, que s’han mantingut, com l’impertèrrit “bueno” i d’altres que finalment s’han acceptat  com a normatius, com  ara “inclús” o “xarlatà”. 

D’altra banda, hi ha barbarismes que passen desapercebuts i ens pensem que són formes correctes del català. Ens referim als substantius “candau” i “tamany”, i al verb “solventar”. 

Cadenat és la forma correcta per a “candau”. Tal com ho especifica el Diccionari de l’IEC, el cadenat és un “Pany la caixa del qual porta una peça en forma de U invertida que té una cama fixada a la caixa, i pot obrir-se l’altra cama estant-hi subjectada pel pestell del pany.” 

Pel que fa a “tamany” la forma correcta és mida o també grandària, si ens referim més concretament al volum físic. 

Per últim, ni “solventar” ni problemes “solventats”. Tenim formes més senzilles, com ara el simple solucionar o resoldre.  

Així, doncs, anem netejant el nostre vocabulari de barbarismes i anem-hi introduint expressions més genuïnes o més senzilles, que també són correctes en qualsevol registre. És un perill intentar allunyar-se d’un llenguatge massa col·loquial per arribar a caure en barbarismes que suposadament ens semblen més “intel·lectuals”. El cas del verb “solventar” n’és un clar exemple.